Terra Dolça a Sant Cugat del Vallès

Vosaltres, el millor regal!

Abans de res, vull agrair-vos la vostra assistència. Sense vosaltres no hi hauria hagut espectacle. Gràcies, de debò. La vostra presència ha estat de gran ajut perquè Cicatrius comenci amb bon peu, i això ens dóna ànims per tirar endavant.

Estic molt agraït a tots els comentaris que alguns de vosaltres em vau fer arribar en acabar la sessió, i no cal dir-ho, a les mostres de suport generalitzades. Vull, efectivament, que hi hagi remoguda emocional (costa tant, aconseguir-ho sense morir en l'intent!) i si heu sortit diferents a com vau entrar, em dono per satisfet: que el vostre viatge no hagi estat en va.

Jo m'ho vaig passar francament molt bé (tot i que l'estrena representava un plus de nervis), em vaig sentir molt còmode al costat de la Luz Marina, la seva veu i la seva música... em feien feliç. A mesura que avançava l'espectacle m'anava tranquil·litzant i gaudint cada cop més de la vostra presència: les vostres cares, les mirades d'atenció... i algunes llàgrimes d'emoció. Que em permeteu viure aquestes coses no té preu.

Ara ens toca a la Luz Marina i a mi, llimar les arestes que hem detectat i potenciar les parts que han agradat i tornar a posar-ho a prova a Tarragona. Si algú vol col·laborar amb el seu granet de sorra a millorar l'espectacle, el seu comentari serà benvingut.

Si voleu sentir l'entrevista, cliqueu a Ràdio Sant Cugat.

Gràcies,

Jaume

Aquest 23 de febrer us oferirem

CICATRIUS, històries i cançons de petons mai no fets

Un espectacle que recorre l’itinerari biològic de les ferides que ens fem al llarg de la vida.

Podreu veure -a través d’uns personatges especials, únics, que donen valor als sentiments i a les emocions- com les persones vivim per amor, i també podreu sentir com la Caterina, la Nàdia, la Xisela, en Malik o la Laura lluiten per canviar el seu destí, fins i tot la Xerta; d’altres com la Soledat, o la Mariona s’hi amotllen i des de la seva petitesa actuen amb gran resistència. D’altres s’hi enceguen i acaben fent el ridícul. D’altres no senten res.

Tots aquests personatges són com petits mirallets que en algun moment de la nostra vida o en algun lloc del nostre ésser, ens reflecteixen. És llavors el moment d’estar alerta i usar el tresor de què disposem des que vam néixer: un petó.

CICATRIUS és un cant a la tristesa per aconseguir l’alegria.

Luz Marina i Jaume

Quan cicatritzen les ferides?

Quan tenia 14 anys vaig caure de la bicicleta per un camí de carro. Un pedrot enmig m’esperava per fer-me saltar per damunt del manillar. Mentre volava em veia (tinc la imatge ben clara) amb el cap obert a terra, i l’instint em va fer posar-hi el colze. Resultat: un forat que se m’hi veia l’os del braç. Encara ara tinc la cicatriu de la ferida però no em fa mal, gens ni mica.

En canvi, quan mon pare em duia a caçar amb ell per ensenyar-me l’ofici, només hi vaig anar tres o quatre cops. L’últim cop vaig malferir una tórtora i la vaig anar a recollir. Era al terra ensangonada. La consigna era clara: cop al cap en un roc. I així ho vaig fer, però amb mala traça, i piulava i jo plorava, i seguien els cops, aquells ullets... (tinc també la imatge ben clara) i el cor se m’anava encongint. Plorant vaig tornar amb el pare, vaig penjar l’escopeta i ensenyant-li la sangada li vaig preguntar : “I totes aquestes morts, per què?”

Malgrat que em vaig dedicar a estimar els animals la ferida no se m’ha tancat encara, la cicatriu és ben visible, gairebé com el primer dia i si hi penso em fa mal. Trobo curiós, el funcionament de les cicatrius.

Jaume