9 de juliol de 2008

Nau Ivanow a Barcelona

De mica en mica s'omple la pica


Ja en són quatre, les Cicatrius repartides per Catalunya: Sant Cugat del Vallès, Tarragona, La Roca del Vallès i ara Barcelona. I en totes he après alguna cosa de positiva, que m'ha animat a seguir endavant amb aquest projecte tan engrescador al costat de la Luz Marina.
Ahir, a la Nau Ivanow, vaig trobar una sensació que per a mi és molt important: seguretat en l'espectacle. Quan vam estrenar Cicatrius el febrer passat vam sentir d'alguna manera que allò que oferíem no es quedaria en una única sessió. Amb els dubtes corresponents, sentíem que havia nascut per tenir una vida més llarga. A poc a poc, les sessions posteriors han anat comfirmant les sensacions inicials.
Ahir, ho dic així, humilment i satisfet, vam donar un pas de gegant: sento que l'espectacle es va consolidant i que hi ha alguna cosa que funciona bé. A vegades m'és difícil concretar què funciona, al capdevall vosaltres en teniu l'última paraula.
Descobrir tot això amb vosaltres ha estat un gran plaer. És un goig haver creat Cicatrius, però ho és més saber que arriba. Gràcies a tothom per oferir-nos a la Luz Marina i a mi l'opotunitat de parlar-vos en el llenguatge dels sentiments.
En acabar un senyor li va dir a la Luz Marina "Luz Marina, gràcies per la tirita", jo li dic que ahir ell i tots vosaltres me'n vau treure una.

Jaume

6 d’abril de 2008

Catar a Tarragona

Teteria Catar, un lloc de BONA trobada

A vegades la vida et dóna sorpreses agradables que no t'esperes. El dissabte al vespre al Catar me'n va donar dues.

M'havia imaginat que davant d'un públic que no coneixia, havia de fer un esforç per guanyar-me'l, perquè cregués en l'espectacle tal com ho faig jo. Tot i que estava molt tranquil i segur del treball previ, tenia el cuc del dubte de fins a on em podria apropar a vosaltres per fer-vos sentir el poder de les emocions. A l'estrena del febrer passat hi havia tota la claca, i així saps que d'entrada el públic està entregat i disposat a perdonar errors: tot és una mica més fàcil. Però al Catar lluny de trobar-me una gent distant i que te l'has de guanyar a poc a poc, us vaig veure molt receptius de bon principi. Vet aquí la sorpresa que vam tenir. Molt i molt agradable, i això ens va ajudar en la nostra feina.

Contes i cançons es descabdellaven davant d'orelles ben obertes, ments absorvents i cors alterats (ho vaig veure en gestos, posats, mirades i llàgrimes, oi Mari Carmen?), era el vostre missatge que em deia que cadascú vivia el conte segons la seva experiència, però que no éreu aliens a la història...

L'altra sorpresa és senzillament que la meva "cosineta" (et puc dir així en públic?) em va venir a veure des de Barcelona. No m'ho esperava ni em va passar pel barret que ho fes! Agnès, Lolo, el vostre "petit" gest ha entrat amb grans lletres en els meus sentiments, el que em va fer sentir la vostra companyia no ho oblidaré mai. Gràcies.

L'actitud de tots els que éreu amb nosaltres ens ha ajudat molt. N'estem molt agraïts, de debò. Sobretot al final quan ens vau demostrar "de mil maneres, totes quietes i callades" (el vostre aplaudiment ens va arribar amb molta calidesa) que ni que fos una mica havíem arribat a parlar amb el vostre cor.

Ara ens toca a la Luz Marina i a mi fer córrer per aquest país nostre, ple de bona gent, el llenguatge de les emocions.

Jaume

Vull agrair obertament a la Rat, el contacte que em va oferir amb la Montse del Catar, mestressa de gran sensibilitat. Sense això no hi hauria hagut Cicatrius a Tarragona. Gràcies, Rat.

4 d’abril de 2008

Ressenya de l'estrena al "Tot Sant Cugat"

Publicat el 14 de març de 2008, per E. Bigas

AULA DE SO

"Cicatrius" un cant a la tristesa per aconseguir l'alegria


Quan acaben les classes els professors de l'Aula de So enceten una faceta diferent de la seva professió. Luz Marina Díaz, que porta els grups corals dels més petits de l'escola i també fa les classes de llenguatge, aquest trimestre té en cartell Cicatrius, un espectacle estrenat fa uns dies al Terra Dolça.


En aquest recital de contes i cançons, amb veu convincent i modulada en Jaume Viladric (el seu company en aquest viatge), va desgranar un conte rere un altre. Tots reflectien les cicatrius que resten de les ferides que hom pateix al llarg de la vida. Personatges valents que encaren les emocions i les deixen viure, tot sabent que tard o d'hora poden provocar dolor.


Luz Marina interpretava, de manera intercalada, unes cançons profundes i delicioses. S'acompanyava amb la guitarra clàssica, que donava credibilitat i intimitat a l'espectacle que s'estava oferint. La bellesa de la seva veu va deixar una emprenta, sense desig d'oblidar, a qui la va sentir.


És, en definitiva, un espectacle emotiu, vibrant, que busca pertorbar, commoure, entusiasmar... el públic.


La propera cita la tenen el dia 5 d'abril a la Teteria Catar, Lloc de Trobada, a Tarragona.

Elena Bigas

24 de febrer de 2008

Terra Dolça a Sant Cugat del Vallès


Vosaltres, el millor regal!

Abans de res, vull agrair-vos la vostra assistència. Sense vosaltres no hi hauria hagut espectacle. Gràcies, de debò. La vostra presència ha estat de gran ajut perquè Cicatrius comenci amb bon peu, i això ens dóna ànims per tirar endavant.

Estic molt agraït a tots els comentaris que alguns de vosaltres em vau fer arribar en acabar la sessió, i no cal dir-ho, a les mostres de suport generalitzades. Vull, efectivament, que hi hagi remoguda emocional (costa tant, aconseguir-ho sense morir en l'intent!) i si heu sortit diferents a com vau entrar, em dono per satisfet: que el vostre viatge no hagi estat en va.

Jo m'ho vaig passar francament molt bé (tot i que l'estrena representava un plus de nervis), em vaig sentir molt còmode al costat de la Luz Marina, la seva veu i la seva música... em feien feliç. A mesura que avançava l'espectacle m'anava tranquil·litzant i gaudint cada cop més de la vostra presència: les vostres cares, les mirades d'atenció... i algunes llàgrimes d'emoció. Que em permeteu viure aquestes coses no té preu.

Ara ens toca a la Luz Marina i a mi, llimar les arestes que hem detectat i potenciar les parts que han agradat i tornar a posar-ho a prova a Tarragona. Si algú vol col·laborar amb el seu granet de sorra a millorar l'espectacle, el seu comentari serà benvingut.

Si voleu sentir l'entrevista, cliqueu a Ràdio Sant Cugat.

Gràcies,

Jaume

8 de febrer de 2008

Aquest 23 de febrer us oferirem

CICATRIUS, històries i cançons de petons mai no fets

Un espectacle que recorre l’itinerari biològic de les ferides que ens fem al llarg de la vida.

Podreu veure -a través d’uns personatges especials, únics, que donen valor als sentiments i a les emocions- com les persones vivim per amor, i també podreu sentir com la Caterina, la Nàdia, la Xisela, en Malik o la Laura lluiten per canviar el seu destí, fins i tot la Xerta; d’altres com la Soledat, o la Mariona s’hi amotllen i des de la seva petitesa actuen amb gran resistència. D’altres s’hi enceguen i acaben fent el ridícul. D’altres no senten res.

Tots aquests personatges són com petits mirallets que en algun moment de la nostra vida o en algun lloc del nostre ésser, ens reflecteixen. És llavors el moment d’estar alerta i usar el tresor de què disposem des que vam néixer: un petó.

CICATRIUS és un cant a la tristesa per aconseguir l’alegria.
Luz Marina i Jaume

Quan cicatritzen les ferides?

Quan tenia 14 anys vaig caure de la bicicleta per un camí de carro. Un pedrot enmig m’esperava per fer-me saltar per damunt del manillar. Mentre volava em veia (tinc la imatge ben clara) amb el cap obert a terra, i l’instint em va fer posar-hi el colze. Resultat: un forat que se m’hi veia l’os del braç. Encara ara tinc la cicatriu de la ferida però no em fa mal, gens ni mica.

En canvi, quan mon pare em duia a caçar amb ell per ensenyar-me l’ofici, només hi vaig anar tres o quatre cops. L’últim cop vaig malferir una tórtora i la vaig anar a recollir. Era al terra ensangonada. La consigna era clara: cop al cap en un roc. I així ho vaig fer, però amb mala traça, i piulava i jo plorava, i seguien els cops, aquells ullets... (tinc també la imatge ben clara) i el cor se m’anava encongint. Plorant vaig tornar amb el pare, vaig penjar l’escopeta i ensenyant-li la sangada li vaig preguntar : “I totes aquestes morts, per què?”

Malgrat que em vaig dedicar a estimar els animals la ferida no se m’ha tancat encara, la cicatriu és ben visible, gairebé com el primer dia i si hi penso em fa mal. Trobo curiós, el funcionament de les cicatrius.

Jaume