6 d’abril de 2008

Catar a Tarragona

Teteria Catar, un lloc de BONA trobada

A vegades la vida et dóna sorpreses agradables que no t'esperes. El dissabte al vespre al Catar me'n va donar dues.

M'havia imaginat que davant d'un públic que no coneixia, havia de fer un esforç per guanyar-me'l, perquè cregués en l'espectacle tal com ho faig jo. Tot i que estava molt tranquil i segur del treball previ, tenia el cuc del dubte de fins a on em podria apropar a vosaltres per fer-vos sentir el poder de les emocions. A l'estrena del febrer passat hi havia tota la claca, i així saps que d'entrada el públic està entregat i disposat a perdonar errors: tot és una mica més fàcil. Però al Catar lluny de trobar-me una gent distant i que te l'has de guanyar a poc a poc, us vaig veure molt receptius de bon principi. Vet aquí la sorpresa que vam tenir. Molt i molt agradable, i això ens va ajudar en la nostra feina.

Contes i cançons es descabdellaven davant d'orelles ben obertes, ments absorvents i cors alterats (ho vaig veure en gestos, posats, mirades i llàgrimes, oi Mari Carmen?), era el vostre missatge que em deia que cadascú vivia el conte segons la seva experiència, però que no éreu aliens a la història...

L'altra sorpresa és senzillament que la meva "cosineta" (et puc dir així en públic?) em va venir a veure des de Barcelona. No m'ho esperava ni em va passar pel barret que ho fes! Agnès, Lolo, el vostre "petit" gest ha entrat amb grans lletres en els meus sentiments, el que em va fer sentir la vostra companyia no ho oblidaré mai. Gràcies.

L'actitud de tots els que éreu amb nosaltres ens ha ajudat molt. N'estem molt agraïts, de debò. Sobretot al final quan ens vau demostrar "de mil maneres, totes quietes i callades" (el vostre aplaudiment ens va arribar amb molta calidesa) que ni que fos una mica havíem arribat a parlar amb el vostre cor.

Ara ens toca a la Luz Marina i a mi fer córrer per aquest país nostre, ple de bona gent, el llenguatge de les emocions.

Jaume

Vull agrair obertament a la Rat, el contacte que em va oferir amb la Montse del Catar, mestressa de gran sensibilitat. Sense això no hi hauria hagut Cicatrius a Tarragona. Gràcies, Rat.