8 de febrer del 2008

Quan cicatritzen les ferides?

Quan tenia 14 anys vaig caure de la bicicleta per un camí de carro. Un pedrot enmig m’esperava per fer-me saltar per damunt del manillar. Mentre volava em veia (tinc la imatge ben clara) amb el cap obert a terra, i l’instint em va fer posar-hi el colze. Resultat: un forat que se m’hi veia l’os del braç. Encara ara tinc la cicatriu de la ferida però no em fa mal, gens ni mica.

En canvi, quan mon pare em duia a caçar amb ell per ensenyar-me l’ofici, només hi vaig anar tres o quatre cops. L’últim cop vaig malferir una tórtora i la vaig anar a recollir. Era al terra ensangonada. La consigna era clara: cop al cap en un roc. I així ho vaig fer, però amb mala traça, i piulava i jo plorava, i seguien els cops, aquells ullets... (tinc també la imatge ben clara) i el cor se m’anava encongint. Plorant vaig tornar amb el pare, vaig penjar l’escopeta i ensenyant-li la sangada li vaig preguntar : “I totes aquestes morts, per què?”

Malgrat que em vaig dedicar a estimar els animals la ferida no se m’ha tancat encara, la cicatriu és ben visible, gairebé com el primer dia i si hi penso em fa mal. Trobo curiós, el funcionament de les cicatrius.

Jaume

7 comentaris:

Janet ha dit...

És veritat que les ferides que més costen de cicatritzar no són les que ens provoquen més dolor físic.

Però també hem de ser més amables amb nosaltres mateixos i saber-nos perdonar.

Salutacions,

Janet

Anònim ha dit...

Perdoneu, m'he oblidat de felicitar-vos pel bloc.

Us afegeixo a la meva llista de preferits del meu.

Més salutacions,

Janet

Jaume Viladric ha dit...

Janet, creus doncs, que la clau és no exigir-nos tant a nosaltres mateixos? Hi rumiaré, segurament alguna cosa hi ha dins meu que no va prou fina.
Mirar-se a dins és difícil.

M'afalaga anar a la teva llista de preferits. Gràcies pel teu suport.

Met

Anònim ha dit...

Jaume,

No volia dir que no ens hem d'exigir tant a nosaltres mateixos, sinó que ens hem d'estimar més i donar-nos, com a mínim, el mateix tracte que donem a les persones que estimem.

Una abraçada,

Janet

Jaume Viladric ha dit...

Janet,
D'això en diuen autoestima?

Jaume

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

si, aquelles que t'hsn fet al llarg de 50 anys per qualsevol cosa feta, per obtindre un petò, una caricia, un somriure, per ser estimat i oblidat i odiat al cap de poc com si haguessis trasbalsat els seus mons, aquelles que et fan per estimar amb el cor, aquelles per perdre dos esser estimats en menys de dos anys, aquelles que et produeixen la sol.litut del dia a dia des que el teu marit va decidir que eres una merda fins que va voler matar-te i vàres sortir corrents......encara no he parat de correr i un sol cop que ho he fet per intentar d'agafar un bri d'aire fresc, m'han fet sentir tant utilitzada i trepitjada que altre cop he tornat a correr però ara ja sense esma, sense vida, sense esperança. quan cicatritzen aquestes ferides si ja t'has estimat a tú mateixa? si de tant ebocar el cistell dels petons i abraçades que hi duies, ja no te'n queda cap i fa mal ja que no pesa gens? qui me'l omplirà ara a mi aquest cistell de la meva vida? fa 50 anys que rebo ferida rera altre i no tinc ja res per taparles i, si m'atreveixo a esneyarles, a intentar de parlar d'elles, llavors em miren i tracten amb reprovament i bojeria? si, quan cicatritzen aquestes ferides a les que estic tant acostumada?

Jaume Viladric ha dit...

Et queda el teu nom, menta fresca. Una herba que no florirà perque va ser castigada. Però té grana, té llavor. Potser el vent no ha dut prou lluny la teva llavor i t'està esperant, menta fresca. Busca´l, diuen que el vent de garbí és el més adequat. Dins dels pous no hi ha vent, no hi ha aire. Només nosaltres mateixos podem sortir. Vols respirar aquest aire nou, renovat? Vols que el vent de garbí t'acaroni la cara, i et faci sentir viva, que la menta no floreix però dins hi ha saba. Ningú te la xuclarà, malgrat que et deixin sense fulles per fer les seves infusions. I si et tallen arran de terra, encara et quedaran les arrels. I si remouen la terra i se les enduen, encara et quedarà aquella grana que el vent se la va endur. I en una altra terra tornaràs a veure el sol, menta fresca.

Jaume Viladric